Conclusions

Aquest espai està reservat a la publicació de les vostres redaccions sobre l’exili.

Testimoni d’una exiliada

Era el mes de febrer del 1939 quan vaig haver de prendre la decisió més difícil de la meva vida. Havia de marxar de Barcelona deixant el meu marit a càrrec del nostre fill, que amb prou feines tenia uns mesos de vida.

Vaig fer les maletes a corre-cuita, agafant les coses que considerava imprescindibles i intentant que l’equipatge no pesés en excés. Va ser així com vaig emprendre el camí de l’exili, a peu i amb un únic acompanyant, la meva maleta. Per sort, a mig camí em va recollir un camió de milicians coneguts que anaven cap a França. Així fou com, després de tres dies, vam arribar a Girona, on vam deixar el camió abandonat perquè ja no quedava ni una gota de carburant. Maleta en mà, anàvem tots direcció a la frontera. La carretera era una fila inacabable de persones que anaven cap a França amb el desig de trobar-hi la salvació. A mesura que passaven les hores i els quilòmetres, les muntanyes de roba i records que la gent buidava de les maletes anava augmentant. Com també creixia el nombre de ferits, moribunds i cadàvers als vorals de la carretera. Dues nits després vam arribar a la frontera, on les meves expectatives es van trencar. Allà ens van prendre el poc valuós que teníem, van separar-nos dels homes i, més tard, ens van conduir a la platja d’Argelers.

Aquella platja era un malson: no ens donaven menjar; no hi havia aigua potable i la única de la qual disposàvem era la del mar, on la gent hi feia les seves necessitats; i els pobres malalts només feien que empitjorar per moments. Tot i que vaig intentar fer tot el possible per ajudar i aplicar els coneixements que sabia de medicina, els mitjans eren nuls i molts d’ells morien. Morien de fred, de gana, per malaltia o es suïcidaven per desesperació. Quan van construir pous per treure’n aigua els vaig advertir que era la del mar, contaminada pels nostres propis excrements. Malauradament va ser massa tard per alguns que van morir després de patir infeccions diverses.

Van ser moments molt difícils aquells, en què a causa de la desesperació i les malalties que ens envoltaven a tota hora vaig haver de fer coses horribles per tal de sobreviure. Vendre el meu cos a canvi de medecines o una mica més de menjar.

Afortunadament, després de sis mesos envoltada de sorra, sarna, polls i malalties vaig sentir que havia arribat una tal Elisabeth Eidenbenz que estava fent un projecte. Volia crear un espai, que vindria a ser una maternitat, on les exiliades poguessin parir en condicions humanes. Aquesta va ser una gran notícia ja que les dones, fins aquell moment, havien parit a la sorra i la majoria de nadons morien al cap de quinze dies.

El dia que l’ Elisabeth va visitar el camp d’Argelers, vaig anar cap a ella i li vaig suplicar que em tragués d’aquell infern. Ella em va mirar perplexa i em va preguntar si estava embarassada i li vaig contestar que no, però que a Barcelona treballava d’infermera i llevadora. A l’Elisabeth li va agradar la idea, però en aquell moment tot just començava a restaurar un antic palauet que un cop enllestit seria la Maternitat. Malgrat això, va dir que quan ho tingués tot a punt em vindria a buscar.

Va ser el desembre del 1939 quan l’Elisabeth va venir a buscar-me juntament amb un grup d’embarassades, la Maternitat ja estava en funcionament. La meva salvació. Un cop instal·lada a la Maternitat, vaig poder posar-me en contacte amb el meu marit, fent-li saber que estava bé.

La Maternitat era un oasi de tranquil·litat enmig d’un infern. La vida era senzilla allà, es repartien les principals tasques entre les dones embarassades, cadascú posava el seu granet de sorra per tal de tirar endavant aquell lloc magnífic. Durant aquell temps vaig assistir a més de quatre-cents parts, tothom estava encantat amb la Maternitat i sobretot amb l’Elisabeth. Ens l’estimàvem molt, érem una gran família.

Vaig passar un dels millors i pitjors anys de la meva vida. Foren els pitjors per totes les penúries que vam passar a la platja d’Argelers, les malalties, la desesperació de la gent i el menyspreu que ens van fer els francesos. És una experiència que no m’agrada gens recordar. No obstant, amb l’arribada de l’Elisabeth i la Maternitat les coses van canviar, per a mi i les embarassades. Vivia bé, sense luxes però teníem menjar fresc i anàvem nets. La major felicitat era assistir al naixement d’una nova vida, una esperança més enmig d’aquell horror.

Vaig estar vivint a la Maternitat i amb l’ Elisabeth fins que un dia va arribar correspondència del meu marit, juntament amb un certificat que em permetia tornar a casa. Semblava que les coses s’havien calmat i podia retrobar-me amb el meu marit i el meu fill que ja tenia cinc anys. Tornar a Barcelona va comportar tancar una etapa important de la meva vida, deixant-ho tot enrere, però sempre amb el record de la Maternitat i l’Elisabeth presents.

Mariona Baraldés, Jaume Salinas i Eduard Palou (BAT 2A)

Un llarg i trist viatge sense retorn…

Ja feia dies que els dolors propis d’un part m’havien començat. Sabia que eren forts i dolorosos, perquè ja havia tingut una criatura: en Pere. No obstant, aquest cop era diferent. Em trobava sola, abandonada en una platja al sud de França, tancada per un reixat de filferros i vigilada per uns guàrdies senegalesos. I, sobretot, sense el suport del meu marit, que es trobava a l’altra banda de la platja, impotent per no poder-me ajudar.

Al cap d’unes hores, el dolor va començar a fer-se més intens. A més, notava com la criatura ja no volia estar més estona dins del meu ventre famèlic. Els meus plors i els meus crits de desesperació gairebé no van cridar l’atenció a ningú, tan sols a una nena petita, d’uns set anys, que rondava pel camp. Jo, immersa en tot aquell patiment, vaig començar a recordar com havia iniciat tot el trajecte cap a aquell terrible infern…

Va ser un hivern molt dur. No tot era per culpa del fred gelat i el fort vent de tramuntana que feia, sinó per les males notícies que arribaven de la resta d’Espanya. Els nacionals seguien guanyant terreny als republicans. En Manel, el meu marit, formava part d’una de les milícies antifeixistes, fet que ens va obligar que el febrer del 1939 abandonéssim la nostra llar cap a la França esperançadora, en la qual desitjàvem trobar una vida millor, amb llibertat d’expressió, sense tenir constantment l’ai al cor, no tenir por a ser afusellats…

Del nostre vell i atrotinat piset, vam agafar totes les coses més importants que guardàvem i vam emprendre camí cap al nord. Érem en Manel, el meu espòs; la Josefina, la mare; en Pere, el meu fill; i jo. El llarguíssim viatge el vam fer a peu, sempre escoltant de fons el soroll de les bombes que esclataven i els avions que volaven arran de terra. Els primers dies dormíem al ras amb d’altres famílies que explicaven històries molt semblants a la nostra. Allà les nits eren fredes i sovint acompanyades de neu i d’un vent fort i sec.

La mare es va començar a posar malalta. No teníem prou roba d’abric i segurament havia estat per això. Tremolava sense parar i, poc a poc, s’anava apagant com una flama. Va decidir que al pròxim poble demanaria hospitalitat. Finalment, una família de flequers van estar disposats a acollir-la. La Josefina, en aquell moment, ja havia acabat el seu trajecte. Estàvem tristos perquè no continuava amb nosaltres, però, alhora, contents ja que si hagués seguit, potser pel temps i les dures condicions amb les quals vivíem, també s’hagués quedat a mig camí.

Al cap d’uns dies ja ens trobàvem a prop de la frontera. Vam decidir caminar durant la nit per arribar abans. En principi va ser una bona idea. Però, aleshores vam pensar que ens havíem equivocat ja que, de sobte, vam sentir els avions que sobrevolaven els nostres caps. Aquests van començar a bombardejar. Vam anar corrents a refugiar-nos sota unes pedres, però just abans d’arribar-hi, va caure una bomba ben bé al nostre costat. Aparentment, tothom es trobava bé, fins que vaig sentir els crits de dolor d’en Manel. Tenia tota la cama plena de sang per culpa d’un tros de metralla. A partir d’aquella nit, la vida d’en Manel va convertir-se en un calvari. El trajecte que volíem fer en tan sols dos dies es va convertir en una setmana.

En arribar a la frontera, tots ens vam alegrar. Ja hi érem, ho havíem aconseguit, malgrat totes les dificultats que se’ns havien interposat al llarg del camí. Podíem dir que estàvem vius. La nostra felicitat, però, es va acabar quan ens van denegar el pas cap a França. Van dir-nos que no podíem passar, que ens havíem de quedar a les nostres terres. Nosaltres no podíem tornar a Espanya, ja que allà teníem moltes probabilitats de ser afusellats si ens trobaven els nacionals. Vam haver de subornar els guàrdies amb els quatre estalvis que teníem…

Finalment, quan ja semblava que tot havia acabat, ens van separar. Els homes i els fills cap a una banda. Les dones i les criatures petites cap a l’altra. Se’ns van emportar amb unes camionetes atrotinades cap a la platja d’Argelers,  filferrada i  vigilada per uns guàrdies senegalesos.

De cop i volta, després d’haver recordat el terrible viatge de casa nostra fins aquí, on jo em trobava sola i desolada, vaig tornar a sentir els terribles dolors. La criatura ja era a punt de sortir. La nena em va ajudar com va poder. Es va treure la jaqueta que portava i la va posar a la sorra. Aleshores vaig fer un crit que ressonà a tot el camp. La criatura ja tenia el cap a fora. Cada vegada faltava menys. La nena va agafar-lo delicadament i el va anar traient cap a fora del meu ventre. Ja tan sols quedaven els peus. Sortosament, el part, malgrat el patiment, havia anat prou bé. Vaig estar-li molt agraïda per tota l’ajuda que m’havia donat. Tenia el nen entre les seves mans. Després, la nena em va mirar dolçament i em va deixar agafar la criatura. Estava molt feliç. Pensava que no sobreviuria tenint un part en aquelles condicions tan poc humanes.

Els tres primers dies van ser durs. Gairebé no teníem menjar. Amb prou feines em sortia llet dels pits. Tan sols ens donaven pa sec. Ens el portaven amb els camions que tenien i el llançaven a la sorra. Semblàvem gossos afamats. Corríem desesperats, amunt i avall, intentant agafar-ne molt. Hi havia picabaralles entre nosaltres, perquè teníem massa gana. Sobrevivien els més forts, els més valents i els que tenien sort. Vam adonar-nos que estàvem perdent la nostra dignitat comportant-nos d’aquella manera.

Els dies següents, quan portaven el menjar, actuàvem correctament. Ens posàvem en fila i, malgrat la fam, volíem demostrar als senegalesos que teníem dignitat. Aquests es van quedar parats. Segurament, per aquest motiu, l’endemà ens van portar bacallà sec. No obstant, semblava que ho fessin expressament de donar-nos aquell bacallà, ja que feia molta set i només podíem beure del mar. Què els costava portar-nos aigua potable? Era molt trist. Moltes de les dones que convivien amb mi es van morir a causa d’això. L’aigua salada era dolentíssima per a la salut. Tots els exiliats que omplíem els camps de concentració francesos ho havíem perdut tot. La guerra havia portat la derrota i en aquells moments de desesperança havíem de conviure amb la fam, la disenteria, els polls, la brutícia, la sarna, el fred…

Portava dues nits sense poder aclucar l’ull. En Josep plorava de dolor i de gana. M’estava tornant boja. No sabia què fer. Era dur veure com el meu fill cada dia estava més prim i rondava més a prop de la mort. Sabia que moltes mares havien deixat morir  el seu fill. La desesperació també em va portar a fer-ho.

Era de nit. Gairebé tothom dormia i vaig aprofitar aquell moment. Vaig agafar en Josep en braços i vaig caminar fins a la vora de la platja. L’aigua no era freda, sinó congelada. Estàvem en ple hivern. Vaig pensar-m’ho moltes vegades. No obstant, de cop i volta, vaig posar-lo dins l’aigua. Ell tremolava més que mai i cridava massa fort. Estava patint. Per aquest motiu, sense pensar-m’ho, vaig enfonsar-lo dins l’aigua durant tres segons. Quan el vaig treure vaig veure que ja no respirava. Els batecs del cor havien parat. Sí, semblava mentida, però ja no hi era. Estava mort.

A partir d’aquí va ser com si el meu cor també s’hagués parat. El meu fill era tot el que tenia, tot el que era meu. Va ser una decisió molt dura de prendre, però no podia suportar de cap de les maneres veure el meu fill així. Sí, és cert que la guerra t’ho treu tot, feia pocs instants ho havia pogut comprovar. Però com molts deien, encara em quedava la dignitat. La dignitat de voler sobreviure a aquell malson; la dignitat de poder lluitar amb l’exterior i no haver-me de quedar de braços creuats com feien totes aquelles dones; la dignitat de poder-li tornar la vida al meu fill, tot i que sabia perfectament que era quelcom impossible…

La vida és quelcom passatger, igual que els nostres cossos… Alguns saben com mostrar els seus sentiments, d’altres buscaran la manera de trobar-los sota les pedres. Però… I de tot el que hem viscut? Què passa amb tot això? Són molts records i sentiments, impossible de poder-los explicar. Els positius afirmen que en la vida s’ha de viure cada moment com si fos l’últim; els negatius que potser no val la pena esforçar-s’hi tant per a tot, al cap i a la fi, quedarem en record dels altres quan desapareixem; i els realistes? Imagino que són els únics que saben com veure la vida des de diferents perspectives, sabent afrontar cada moment, cada problema, cada crisi personal.

Carla Márquez, Iolanda Martín i Oriol Camprubí (BAT 2C)